Patricia Pólvora és cofundadora de l’empresa social Teterum ( www.teterum.es ) l’única marca de te certificada BCorp d’Espanya. És consultora acreditada SROI, speaker i docent en Responsabilitat Social Corporativa. Ha treballat a l’àrea de Responsabilitat Corporativa des del 2011 i té experiència internacional a B2B així com emprenedoria al sector B2C.
El 2021 va fundar l’empresa social The Social Consulting Agency, consultora d’impacte social que ofereix serveis de mesurament d’impacte SROI acreditats.
És voluntària activa en diversos programes. Entre ells el projecte acabat de crear: www.realitytelling.com on la Realitat Virtual serveix de suport per a la rehabilitació de pacients amb COVID a llarg termini.
És coautora del llibre: “Doctor no voy a rendirme”. Un llibre que tracta sobre com ser resilient amb una malaltia crònica i com conviure amb el dolor.
Què valoren les persones i quanta de la nostra ajuda és important per a elles? Quan ens atrevim a preguntar aquestes qüestions, i a acceptar que no sempre coincideix la resposta amb la nostra intenció de “ajudar”, aleshores podem dissenyar les nostres recomanacions, activitats i programes amb la intenció de maximitzar l’impacte en les persones, i així “fer-ho bé”.
Tendim a creure que sabem, -sigui com empresa, ONG o govern-, quin serà l’impacte (positiu) que tindran les nostres paraules o “bones intencions”. Associem “una bona causa” amb “un impacte positiu”. I no sempre és així.
Assumim, per defecte, que ajudar algú a tenir una feina, a estudiar… serà positiu, però no tenim en compte les conseqüències negatives que pot generar una feina, estudis (menys hores amb la família, estrès, etc.). I no assumim la responsabilitat d’aquests impactes. I sense considerar aquests punts, ni esbrinar què és el que realment valoren aquestes persones, dissenyem les nostres recomanacions, programes, inversions… etc.
Si realment volem ajudar i millorar el món, és hora que el nostre afany d’ “ajudar” i impactar estigui fonamentat en la profunda comprensió d’allò que realment posen en valor aquestes persones (no en allò que nosaltres assumim que valoren).
I què millor que utilitzar un denominador que tots coneixem per “visualitzar” aquest valor: la moneda. Tots entenem el valor de la monetització. Monetitzem tot: “quan val el meu temps”, “quan val veure la meva família a un altre país”, “quan val trobar una parella a qui estimar”. Constantment posem valor a conceptes intangibles.
Aleshores: No podríem donar valor monetari a aquests “canvis” en el benestar de les persones?
En conclusió, és a partir d’allò que les persones posen en valor que hauríem de dissenyar les nostres “bones intencions” ja siguin: una recomanació a un amic, una activitat d’ONG o un programa de govern. I no al revés. Per tant, preguntem abans de fer.
AGRAÏM A ATICCO LA SEVA COL·LABORACIÓ